20 pedagogues que han revolucionat l’educació a Catalunya
“Recorda la reunió fundacional de Rosa Sensat? Octubre de 1965”, preguntàvem a l’octogenària mestra Maria Teresa Codina en una entrevista recent. “Érem set: Pere Darder, Jordi Cots, Maria Antònia Canals, Anna Maria Roig, Enric Lluch, Marta Mata i jo. Quatre dones i tres homes”, ens responia. Majoria de dones. Li vam comentar: “No sempre passa que els protagonistes de la història són més dones que homes”. Codina va tallar-ho en sec: “Sí que passa, però no s’explica”.
Avui es compleixen 50 anys de la fundació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que compta amb Codina entre les seves fundadores, i l’entitat publica un llibre que repassa la història de la renovació pedagògica catalana a través de 20 mestres i pedagogues. Sí, en femení. No es tant una reivindicació com un reconeixement, exposa Joan Soler, coordinador de Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX, aquest llibre coral que “permet un recorregut i una visió global dels diferents moments i eixos de la renovació pedagògica a Catalunya” i que es presenta aquest dimarts a la seu de l’associació.
L’obra recorre, a través d’aquestes vint docents, les tres grans onades d’innovació educativa viscudes a casa nostra. La de principis de segle –que va culminar amb el reconeixement per part de la Segona República–, la del postfranquisme –la clandestinitat de Rosa Sensat amb l’horitzó de la democràcia– i la que sorgeix de la transició, “formada a les escoles d’estiu, a les aules de les noves escoles de mestres o en una universitat en període de transformació”. També la que va protagonitzar les mobilitzacions per l’escola pública.
“Les dones són les creadores de la història en el fet educatiu, atès que les seves formes de fer-ho van ser decisives per al creixement personal i per a la convivència”, recordava Consuelo Flecha a Revista de Educación. Aquesta no és una afirmació menor en una tradició històrica que tendeix a menysprear les dones. Els llibres de text en són una prova evident.
El llibre situa el seu inici en Teresa Mañé, “probablement la primera mestra laica d’Espanya” –va fundar la primera escola laica a Vilanova l’any 1887–, i a partir del retrat de les mestres de a principis de segle calibra l’impacte a Catalunya de les corrents pedagògiques més revolucionàries d’Europa. Des de Celestina Vigneaux, ambaixadora a Barcelona de l’escola montessori, fins a Dolors Piera, que a través del grup Batec va adoptar el mètode Freinet, passant per Anna Rubiés, importadora de la metodologia de Decroly. Ansioses per renovar una escola excessivament tradicional, moltes d’elles van poder exercir amb plenitud primer sota el paraigua de la Mancomunitat i després -i sobretot- durant la Segona República, fins que l’arribada del franquisme les va condemnar a l’ostracisme -a través de la depuració- o a l’exili.
Font: Diario Educaciò
